18 de desembre de 2009

Una negociació fracasada, un resultat calamitós

Un es compra un pis sobre plànol, demana un prèstec hipotecari i, després de signar les escriptures, paga la bestreta i les primeres mensualitats. Però el constructor, que resulta un trapella, no comença les obres. Només crida a la confiança perquè, diu, està esperant el permís de l’alcalde. El comprador paga, tot confiat, però quan pasen els mesos se li queda aspecte de fava. El constructor, que té més cara que esquena, continua, per un temps, donant llargues. La paciència del comprador s’esgota i l’estafa acaba als jutjats i, en alguns casos, a bofetades.

La negociació del VIII conveni ha estat un fracàs absolut. Si el pacte de la UGT i la Ival amb l’empresa es va tancar el 27 de gener i hui encara no està autoritzat per Economia ni publicat al DOCV, la conclusió és que el pacte laboral està mort i es va tancar a les palpentes. Clar i ras.

La negociació va intentar-se amb una coalició integrada per CCOO, IV, UGT i CGT (representació 14/23), de la qual va desertar la UGT allà pel novembre de 2008. L’objectiu era plantejar unitàriament els punts de la plataforma, presentada amb molta lluentor als treballadors, per tal de dir sí a les mateixes coses i per a negar-nos conjuntament als retrocessos que plantejava l’empresa. L’adhesió de la UGT avalà el procés de signatura individual dels treballadors, agresivament plantejat per la direcció, que ha sigut un dels més clamorosos fracasos del moviment sindical de RTVV.

Quinze dies després s’afegí la Ival, deien que per a millorar el pacte de la UGT. Modificaren algun detall molt accesori, però en definitiva no volien perdre l’autobús.

El conveni no ha significat resoldre cap problema dels treballadors. Crida l’antenció que aquells problemes tant durament criticats per la UGT i la Ival ara han desaparegut del seu discurs.

L’alternativa de CCOO i CGT

A la Ival li hem proposat que si l’empresa no pot comprometre’s amb el seu conveni, cal que es retiren i pugam refer la política de la unitat. El conveni està políticament mort, perquè no és de rebut que l’empresa aplique el conveni en allò que li interessa i que deixa per a el moment de la publicació, ¿quan?, allò que interessa els treballadors, om és la regularització dels salaris.

Retirar-se del pacte de la Ival amb l’empresa és evidenciar on està el problema: un conveni de contingut regressiu que va ser imposat per les maniobres de l’empresa per a trencar la unitat del sindicats i que l’empresa no ha sigut capaç de publicar oficialment, per la paràlisi política de la Generalitat. Aplicar parcialment un conveni que no està publicat és cometre un frau i convertir en directes responsables, còmplices i estaquirots als sindicats que l’han suscrit.

La nova negociació caldria reclamarli-la fermament a López Jaraba. Ell és el responsable. Si no vol negociar, cal plantejar mobilitzacions, protestes i fer molt de soroll. El conveni va tancar-se amb un error de principiant: hui encara no sabem les taules salarials de 2008 perquè en gener de 2008 no se formalitzaren ni se signaren. I això és responsabilitat també de la Ival i la UGT.

La nova negociació hauria de concretar principalment algunes qüestions: 0’5% corresponent a 2008; increment del 2% de tots els conceptes salarials, inclós el plus conveni; 0’5% corresponent a 2009; pagament del endarreriments. Negativa a la reducció dels plusos i la corresponent normalització. Negativa a la reducció del preu de les hores extraordinàries.

Si algú argumenta que per la crisi açò no pot ser, contestarem que la crisi cal que la paguen també els directius, els quals, no ho oblidem tenen una sucosa indemnització contractual i cotxe oficial en alguns casos. Els sindicats estan per a defensar les condicions laborals i salarials, sobretot en temps de crisi.

Dissortadament la unitat sindical va ser una impostura que alguns van utilitzar per a situar-se individualment en posicions òptimes per a atorgar a l’empresa el que volia, a canvi d’una interlocució privilejada. La unitat cal treballar-la sincerament. La unitat cal respectar-la, sobretot en la recta final de la negociació, quan es plantegen les postures definitives d’ambdues parts.

Un plantejament unitari de CCOO, CGT i la Ival, realista i eficaç, faria recular l’empresa, això sí, amb una bona dosi de sacrifici i mobilització per a recuperar el terreny perdut. Eixe plantejament li estaria diguent a l’empresa que estem disposats a posar límits al seu cinisme, al seu autoritarisme i a les seues arbitrarietats.

Un conveni democràticament negociat i legalment publicat és substituït per un altre conveni, no per una pífia. L’alternativa a un conveni legal, suscrit democràticament per la majoria dels representants dels treballadors, no és un conveni extraestatutari al qual s’haurien d’adherir els treballadors, un a un. Això és un xantatge empresarial basat en un frau. Quan la UGT es plegà a la voluntat de l’empresa, trencant la unitat, va propiciar que l’empresa imposara als treballadors un procediment brutal. Eixe ha estat uns dels moments més vergonyants que han patit els treballadors de RTVV en tota la seua història i que cal imputar-lo, per sempre, a les persones que dirigeixen la UGT a RTVV.

Si, denunciat l’acord laboral, l’empresa es negara a negociar el nou conveni l’alternativa seria mobilitzar-nos de manera radical per a impedir eixe xantatge de la signatura individual. I això, sense cap mena de dubte, està al nostre abast. El que ens sembla rebutjable és l’afirmació de que l’alternativa a la nova negociació és un conveni extraestatutari. Això és que vol difondre l’empresa per a mantindre la situació amb una amenaça. És fer-li el joc brut a l’empresa.

El conveni no es publica pel desori polític i financer de la Generalitat Valenciana i pel caos de direcció de RTVV. El primer interessat en publicar el conveni és el director general, per la càrrega de autoritarisme que implica el seu contingut; i amb ell, els sindicats que li donen suport, per a deixar de fer el ridícul. Afirmar que el conveni no es publica pels seus avenços laborals és un despropòsit.

Voler trobar les mancances del conveni exclusivament en el seu text és d’una miopia greu. Si no s’ha aplicat el sistema dels trasllats o la borsa de treball és perquè l’empresa no ha volgut, i no hem trobat manera, ningú, de fer-li canviar de política. Que els guionistes treballen com a periodistes perdent molts diners no és culpa del conveni, com alguns diuen: és culpa d’un frau que instrumenta l’empresa per a estalviar-se diners i defugir la borsa de treball. Problemes que, per cert, els sindicats signants del preacord han assumit expressament perquè no han tocat, en aquests aspectes, ni una coma. I si volien resoldre-los, haurien d’haver-se negat a signar-lo.

Si Pedro Garcia i Vicente Sanz van ser capaços de manipular a conveniència el compliment del VII conveni, passarà pitjor amb el nou conveni quan arribe a publicar-se. Entre altres coses perquè els sindicats estan dividits i enfrontats.

CGT i CCOO pensem que el que ha passat, fonamentalment, és que la UGT i la Ival han preferit iniciar una època de interlocució privilegiada i en solitari amb l’empresa. I que això implica deixar de costat a CCOO i CGT, objectiu amb què coincideix Vicente Sanz.

A la Ival li hem proposat una alternativa: per segona vegada ens ha contestat no. ¿Estem els treballadors en condicions de suportar les conseqüències d’aquestes maniobres de politicastres?