19 de febrer de 2010

Comentaris a una sentència sobre unes llunyanes oposicions

Fa uns anys Vicente Sanz i Pedrito García convocaren, en 2003, unes oposicions per a treballar en RTVV.

Després de comprovar en solitari com anaren les coses, CCOO presentà tres recursos judicials i, en guanyarem un, que era el de la ràdio. Com que l’empresa no podia deixar les coses així, recorregueren al TSJCV.

Volem recordar algunes coses, de la convocatòria organitzada, dirigida i executada per Sanz.

A la Ràdio es convocaren 2 places, les úniques en la última década. Cal dir que ara, i també en aquell moment, 3/4 dels al voltant de 170 treballadors, eren treballadors temporals. Si les matemàtiques no fallen, 130 llocs de treball estaven coberts per persones en contracte temporal en precari. Diguem precari perquè qui no obedeix, se li acaba el contracte. Bona part d’eixes persones són guionistes (grup salarial 9), fent funcions de periodista (grup salarial 5), amb un estalvi salarial important. El lloc de treball de guionista no està reconegut en plantilla, ni que fora per a fer de guionista. El que és una arbitrarietat de cacic és pagar a un treballador un salari prou inferior a un altre que fa la mateixa faena.

Però hi havia una necessitat productiva evident que Sanz no va estar capaç de vore. Altres eren els objectius.

L’empresa RAV, en l’anàlisi barroer de necessitats laborals i d’assignació de recursos, va trobar que a la ràdio només calien 2 llocs de treball.

El primer lloc de treball va ser el tècnic superior de recursos humans. Seria per a analitzar les necessitats laborals de la ràdio i trobar el que està davant dels nasos.

El segon lloc de treball va ser tècnic de radiodifusió, una categoria de nova creació no se sap ben bé per a què. Aquesta necessitat sí que la van saber trobar, no com la de altres categories, com per exemple tècnics o periodistes.

A la vista de qui es va presentar a les proves, alguns ja podrien imaginar qui serien els beneficiaris.

El Tribunal nº 7 del Social de València ens donà la rao a la gent de CCOO, perquè la sentència determinà que la convocatòria, per la definició dels requisits exigits, portava implícit qui serien els beneficiaris. Una manera molt educada d’evidenciar un frau, perquè a aquells exàmens concorregueren alguns ciutadans valencians que aspiraven a un procés de selecció igualitari. ¡Quina ingenuïtat! Perquè els aspirants haurien de saber una segona perla: els advocats de l’empresa al·legaren davant el Tribunal que Ràdio 9, per ser una empresa regulada pel dret privat, no està afectada pel principi d’igualtat, mèrit i capacitat en els processos de selecció del seu personal laboral (sic). És a dir, que qui va convocar les proves estava orquestrant un paperot: convocar unes proves de selecció regides pel principi de desigualtat, sense mèrits i incapacitat.

Ara el TSJCV diu que aquella sentència era errònia. I la raó, que la cosa ja era jutjada per les sentències anterios, referides a les oposicions de la tele i de l’ens.

Fa poc un tribunal de justícia digué que no hi havia traidoria en un cas d’una dona cosida a ganivetades al seu llit. Hi ha situacions en que un es queda perplex i serà que els tribunals tampoc no són infalibles. Infalible diuen que és el Papa, però els nostres directius també són capaços de fer negoci amb la seua figura.

Per a la USO aquesta última sentència fa justícia. Serà perquè va aprovar una membre de la direcció de la Ràdio i un dels membres del comité d’empresa per la USO, les dos úniques persones que s’han fet fixes en la ràdio en deu anys.

Moltes persones, siguen o no de les comissions obreres, pensen que aquelles oposicions van fer molta pudor i que la sentor arriba fins a avui.